JOVES AMB BOTINS: LUIS G. XACÓ.ELMASLARGOVIAJE.WORDPRESS.COM / @LUISGCHACON
Cal reconèixer que la famosa i repetida frase de James Dean, viu ràpid, mor jove i tindràs un bonic cadàver, és tan impactant com, si se l'analitza mínimament, pròpia d'un descerebrat. Però a més és pretensiosa. Més que res perquè resulta difícil trobar cap bellesa en qui està de cos present. I encara menys si el finat, durant la seva estada en aquesta vall de llàgrimes, no es va caracteritzar precisament per aixecar passions entre el sexe oposat o el propi, sinó que va pertànyer a aquest privilegiat grup de nadons a qui fins i tot les seves pròpies àvies no tenien més remei que qualificar de graciosos o simpàtics quan els passejaven al cotxet pel parc del barri. A més, no recordo tenir notícia que consti en la literatura mèdica cap cas en què la mort generi al cos humà el mateix efecte que un tractament intensiu de bellesa. Però és més, sempre m'ha semblat molt desagradable trobar-me amb aquests cartells on apareix, sobre la citada frase, la imatge del protagonista de Rebel sense causa amb un cigarret caigut entre els llavis i gest pensatiu, al volant del porsche Spyder 550 en què va perdre la vida.
I tanmateix, més de mig segle després, aquest culte ritual a una joventut esbojarrada de bòlids descapotables i festa permanent que realment gairebé ningú sol gaudir perquè resulta especialment cara, segueix influint en rajades de tipus que van tenir penjat a la paret del seu dormitori el pòster en qüestió però que en una mostra palmària del seu caràcter hipòcrita i pusil·lànime, no van tenir a bé complir amb el maleït lema. Suposo que la millor raó per desdir-se'n és que l'instint de supervivència sempre acaba superant el d'emulació dels ídols juvenils.
Així que ara, en això que els vells cursis anomenaven la mitjana edat i la cursilleria postmoderna s'ha rebatejat com a segona joventut, n'hi ha massa que als seus bé complerts quaranta, se senten – o millor dit, aparenten sentir-se – com uns nois de vint-i-tants, quan no aspiren a passar per insofribles i rebels adolescents.
Perquè una cosa és que, com diuen per aquí, un home només es converteix en vell quan els seus records pesen més que les esperances y otra muy distinta que sufras la desagradable experiencia de cruzarte por la calle con un cuarentón disfrazado de justinbieber d'extraradi; que et saludi efusivament i insisteixi que un llunyà dia va ser el teu amic. El primer sentiment de sorpresa es va transformant en infinita vergonya aliena. I per fi, et preguntes com va ser possible que compartissis cap moment de la teva vida amb semblant fantoche. Fins al punt que arribes a qüestionar-te si no hi haurà una part fosca al teu passat que l'alcohol, la droga, algun servei estranger d'espionatge o una abducció extraterrestre es van encarregar d'esborrar de la memòria. Recanvi de l'impacte, el mires de dalt a baix, empasses saliva i amb la més exquisida educació li preguntes per la salut. I en aquell moment, un forçat ells tenen delata la posició inconsistent del subjecte. Però més trist encara és que pretengui que li riguis la gràcia quan t'esclata amb un somriure bobalicona que la joventut és al cor, mentre tu penses que el seu cervell ha d'estar guardat en una caixa de sabates al racó més perdut del traster de casa seva.
Són aquests tipus d'idiotesa incommensurable, als que sembla que ningú no els ha dit que a partir de certa edat es pot quedar dissabte amb els amics per compartir una bona estona però, excepte per a alguns privilegiats, ha passat el moment de jugar a futbol. I ja no n'hi ha cap que ho pugui fer sota la intensa pluja o amb el zel de vint anys d'un crac sud-americà amb gana de títols. Llevat que es pretengui, com amb tanta regularitat passa, acabar el partit en una ambulància camí del servei d'urgències més proper i acabar tornant a casa amb més claus als ossos que els que hi havia a la fusteria de Gepetto.
No sé per què, però aquest flagrant peterpanisme sol donar-se gairebé exclusivament entre els homes. Són adolescents immadurs embotits en cossos de quaranta. Els mateixos que de dilluns a divendres s'arrosseguen enfundats en el trist uniforme d'oficinista i pretenen compensar-ho durant el cap de setmana. Bé sigui deambulant en pla Nois de platja durant el llarg estiu, abillats amb bermudes i samarreta marinera o transmutats en rudes llenyataires de camisa de quadres i botes de muntanyenc – com a tristes sòsies dels personatges de Set núvies per a set germans – a les fredes tardes d'hivern. Encara que això sí, sense sortir dels quatre carrers principals del centre de qualsevol ciutat d'Espanya.
Però no ens enganyem; aquest infantilisme galopant ni és nou, ni neix d'una mala influència estrangera. No hi ha més aportació al peterpanisme que l'espanyolíssima del tu cinquanta – solter o divorciat – a qui no li fa cap problema posar-se unes mitges de la seva mare, calçar-se uns greguescos arnats i un gipó esfilagarsat i unir-se a tres perdularis més amb l'únic objecte d'arruïnar el casament a qualsevol parella innocent entrant sense pudor al banquet que amb tanta cura han preparat amb l'única intenció de destrossar els timpans de la concurrència bramant Clavellets mentre el menys obès de la quadrilla intenta, cianòtic ia la vora del col·lapse, colpejar amb el taló la pandereta, entre clares mostres de dispnea i variats cruixits ossis. Tot i que el més indigne de tot el tètric espectacle és que pretenguin cobrar, en lloc d'indemnitzar la forçada audiència. I això que aplicar tot el pes del Codi Penal seria l'única mostra d'humana justícia, doncs la divina estic segur que la rebran en la mesura que mereixen el dia del Judici Final.
Créixer és una d'aquelles coses que agradi o no i es vulgui o no, acaba passant. Això de madurar ja és més complex perquè requereix voluntat. Potser per això patim tant Peter Pan de pacotilla; una altra creu més, a carregar en aquest calvari.
