Un sector on la dona és (i hauria de ser) la gran protagonista. Moda i feminisme van (¡i així ha de ser!) de la mà.
Moda i feminisme han anat de la mà des del segle XIX. Aleshores el moviment ni tan sols tenia un nom i era tan sols la rebel·lia expressa de les dones que no se sentien satisfetes amb una vida en què tot es feia a la mida dels homes. La moda ha acompanyat aquesta transformació social contribuint, dins del seu terreny, a alliberar la dona en un sentit o en un altre. Per això vull destacar alguns moments i icones de moda i feminisme que van aportar el seu granet de sorra a l'empoderament femení.
Del corsé a la «alliberament» de Poiret i Chanel.
Probablement una de les peces més cruels que hagin existit mai, la cotilla, impost per accentuar la silueta regnant al segle XVIII arribava a causar desmais entre les dones de l'època en no poder respirar amb normalitat. La peça estava tan engranada en el dia a dia que algunes dames, la figura del qual havia estat alterada per l'ús de llaçades cada cop més cenyides, es presumien que la seva cintura de vespa no era producte d'una tortura perllongada, sinó d'un regal diví amb què havien estat beneïdes en el seu naixement. Una mostra clara de com la societat amb el seu control subtil pot crear alienació en el concepte propi de la dona.¿Fins quan duraria aquest suplici?
Paul Poiret va ser un modista parisenc de principis del segle passat que va alliberar la dona del suplici que suposava la cotilla. La seva figura queda sovint eclipsada per Gabrielle «Coco» Chanel, a qui se li sol atribuir aquest èxit encara que tenia com a referent a Poiret. Però certament Coco Chanel no només va sentenciar la cotilla sinó que les seves contribucions a la moda per a la dona van anar molt més enllà. ¡Alliberar el moviment de la dona!
Potser destaca de tots els avenços l'ús de teixits més còmodes i adaptats a les noves necessitats socials i l'aposta pels vestits de dues peces, inexistents fins ara, els quals brindaven total mobilitat i comoditat a les dones que els portaven. Coco Chanel va establir un important precedent mostrant que moda i feminisme – sin ser ella feminista per sé – no eren postures renyides. ¡La moda podia lluitar, per la part que li tocava, en l'alliberament femení! Els models en voga no havien de cosificar la dona.
¡És hora de portar els pantalons!
Han passat més de dos-cents anys des que els pantalons van deixar de ser una peça exclusivament masculina i en aquest dilatat interval de la història han quedat retratats importants fites del feminisme a la moda. «A finals del segle XIX, les dones van començar a fer servir pantalons per al treball industrial. Durant la Segona Guerra Mundial, les dones portaven els pantalons del seu marit quan anaven a la feina«. Les primeres a utilitzar pantalons van ser les sufragistes Elizabeth Smith Miller i George Sand.No seria fins als 60 quan André Courrèges va proposar els pantalons llargs per a les dones com a objecte de moda, (aquí començaria l'era del vestit pantalons) i es va començar a eliminar les prohibicions – perquè sí, en algunes ocasions estava PROHIBIT USAR PANTALONS – a les escoles, treballs o fins i tot restaurants. Molt recomanable aquest article que compta la història de com una dona va ser detinguda per portar els pantalons i aquest llibre que narra la lluita de les dones per portar pantalons.
Inspiració femenina per crear i comunicar…
Gràcies a l'atreviment de la dissenyadora francesa van sorgir altres noms destacats a la indústria. Tornant a néixer una proposta feminista en moda als 50. Encara que a tots en pensar en aquests anys pensem en la icònica Pin-up col·locant un pastís acabat de fer a l'ampit de la finestra, no se'ns pot oblidar que en aquest precís instant s'estava forjant una segona onada de feminisme l'exponent gràfic del qual podem trobar a«Rosie, la rebladora» de Naomi Parker Fraley.
El relleu en aquella època l'agafaria Claire McCardell, nomenat «mare de la moda americana«. Mentre Dior recuperava vestits d'un altre temps com les muscleres i les grans faldilles amb la seva «Nou estil», McCardell advocava per teles suaus i bandes elàstiques que, si bé exalçaven la silueta femenina, en cap cas atemptaven contra el cos de les portadores.
La seva perspectiva pragmàtica superposada als dots d'alta costura van causar furor entre les dones de la dècada, inspiració que arriba fins a lactualitat i en les escoles de disseny i confecció sestudia sobre les decisions de confecció de McCardell.La italiana Elsa Schiaparelli és una altra de les dissenyadores que s'analitzen, juntament amb
Diane von Furstenberg, la irrepetible Vivienne Westwood, Donna Karan, Miuccia Prada, Carolina Herrera. Totes estendards de «la moda feminista» creada per dones i pensant-hi. I seguim amb tota aquesta plètora de dones que copen avui les passarel·les de moda amb les seves creacions com Stella McCartney, Phoebe Philo, les germanes Mulleavy, Monique Lhuillier, Vera Wang, Isabel Marant, etc.. A Espanya trobem dones com Amaya Arzuaga, Ana Locking, Elena Benarroch, Aghata Ruiz de la Prada, Purificació Garcia, Maya Hansen, Vicky Martín Berrocal, Maria Escoté, Pura López, Teresa Helbig, etc.… El treball de totes inspira el carrer i nous creadors.
Passa el mateix en relació al periodisme de moda. Grans noms femenins inspiren el món com les editories de publicacions Anna Wintour, Carine Roitfeld, Anna Dello Russo, Franca Sozzani o les periodistes i crítiques Suzy Menkes, Vanessa Friedman, Cathy Horyn. A Espanya tenim exemples com Eugenia de la Torriente, Leticia García. Tot i que totes són dones molt diferents llancen al món un missatge unitari de poder i reconeixement.
Tot això sense entrar al món de les models. Una branca no només de negoci brutal – per les vendes que aconsegueixen dels productes que defensen – sinó pel que poden inspirar amb els seus actes, accions o decisions a defensar i redefinir la indústria.
Moda i Feminisme: ¿conscienciar el mercat?
El paradigma social i la lluita feminista ha avançat i canviat molt en la transició al nou mil·lenni i per això no és estrany trobar-se cada setmana alguna acció de reivindicació social que recolzi el feminisme. ja en 2014 la revista Elle va crear la primera portada feminista d'una revista de moda.
Durant 2016 i 2017 hem estat testimonis de molts moments que han empoderat la dona: eletiqueta #FreeTheNipple, la dilució de gèneres de la col·lecció Let Her Rave de Zoe Buckman, el missatge «Hem de ser totes feministes» a les samarretes de Dior… sempre vénen enfosquits pel moviment econòmic i empresarial que provoquen.
Es va criticar molt la col·lecció «feminista» per Chanel a causa de les seves consignes una mica frívoles i encara que és cert que podien haver aprofundit més, crec que potser va servir per obrir els ulls al públic massiu que alguna cosa s'està movent (i desitjant) a nivell global. Moltes noies que no tenien gaire idea del moviment van trobar una porta d'entrada per començar a alçar la veu – espero que després fessin l'esforç d'aprofundir, ¡però m'alegro que la moda encengués la flameta! Jo més que creure que és una «tendència» crec que és una barreja entre interessos socials i comercials molt interessant. Val que les marques busquen folrar-se, però poden fer-ho llançant missatges frívols o missatges empoderadors, ¿per què no apostar pel segon?
Els influencers: La darrera barrera
Alhora que es venç el masclisme imperant, es dilueixen també les fronteres de la influència. elsinfluencers han obert una bretxa al món de la comunicació (i el màrqueting) fent-se indispensables en el teixit empresarial de la moda i el lifestyle per apel·lar a les noves generacions. Molts daquests personatges influents de la xarxa són consumats defensores de la moda feminista. Aquestes joves ajuden a instaurar un ambient en què es lluita contra els estereotips i es normalitza la situació de la dona, a més de recolzar-la en diverses causes.
Com a exemple de moda i feminisme em ve la memòria la col·lecció de samarretes que va llançar Marta Zalamo amb el clam “IM WITH YOU WE ARE ALL TOGETHER” en contra de la violència de gènere. O el polèmic vídeo de Dulceida sobre les diferències de cada dona. (que va ser apallissat per tractar-se més d'un contingut efectista més que realment alliberador).
Moda i Feminisme: Coherència i més informació…
Així mateix, trobem cada cop més informació que vincula el moviment feminista amb la moda. És una unió natural, necessària i sobretot ha de buscar ser integral. No em valdria que una marca com a DIOR s'erigís com a feminista però no pagués igual als seus treballadors/es o no poguessin arribar a apostos de responsabilitat. Queda molt per reflexionar i potenciar, però almenys la metxa ja està encesa.
Podeu llegir més detalls sobre Moda i Feminisme i fets històrics en aquest interessant post «Tots hauríem de ser feministes» a the NBP. Per la seva banda, SMODA reflexionava sobre l'entrada del feminisme al mercat amb el seu article «¿Per què torna la moda feminista dels 90?«. També vull destacar l'article de la meva admirada Leticia García «Feminisme i moda: Una contradicció» i l'àmplia reflexió «¿El feminisme està de moda?» a El Asombrario.
