El dissenyador Christian Louboutin admet que no se solidaritza amb el dolor de les dones en portar les sabates.
¿Acceptem el “Els talons alts són un plaer amb el dolor!”?
Fa temps, més d'un mes, maemía que ràpid passen els dies, vull traslladar-vos i reflexionar sobre un interessant article que vaig llegir a Elle UK signat per Julia Neel. En resum, l'article, titulat “Sense dolor no hi ha guanys”, assenyala que el famós dissenyador de sabates Christian Louboutin admet que “no sent cap simpatia” pel dolor que les dones senten en portar els seus cops de taló. Aquest article neix de les declaracions que el dissenyador fa a la mateixa periodista a la Revista Grace.
En resum, Louboutin ve a dir que si et fa mal, massa jodes… i posa com a excusa: “Si Tina Turner pot estar a l'escenari amb ells durant tres hores, vostè no em pot dir que és impossible caminar amb ells”. Segons el refranyer popular – que moltes vegades aconsegueix imbuir-nos en una realitat constreta en convencions socials no sempre raonables i aconsellables – diu “Per lluir cal patir”, i en aquest cas no pot ser més cert.
I en aquesta situació em xoco amb una sèrie de sentiments trobats dins meu, per una part em sembla una posició fàcil, frívola i descarada mitjançant la qual s'oblida de “tenir cura” i “valorar” a la dona que li dóna menjar… però de l'altra em sembla una resposta lògica, idònia i sobretot “liberal”. Postil·la que si no ets capaç de portar aquests cops de taló simplement no els portis, però que quan te'ls posis has de ser conscient i acceptar el que ell anomena plaer amb dolor.
Crec que una de la base fonamental de la utilització de talons altíssims és que arriba a compensar passar aquest dolor pels beneficis tant posturals i d'estètica (més alçada, allargament de la cama, posicionament de l'esquena, pujada del culet….) com psicològic (seguretat, certa superioritat, tocs de lideratges, sensualitat…) que els mateixos aporten a la portadora. I és per això que moltes dones són capaces d'aguantar carros i carretes.
Personalment reconec que una dona amb un bon taló, si sap portar-los segura, amb gràcia i es troba “cómoda” amb ells, és la millor deessa que pots trobar plena de confiança. I encara que jo no els porti, crec que una estoneta de dolor podria compensar. ¿Cata de perfums en Il Profumiere? No obstant això, si és just al revés poden ser el teu pitjor estigma, un aneguet esquinçat i amb cara de dolor… En aquest darrer cas el que s'hauria de fotre és el senyor Christian Louboutin. I punt.
Lookbook d'Hivern 2011 de Christian Louboutin. Fotos de Peter Lippmann.
Però us he de preguntar a vosaltres! ¿Compensa el dolor? ¿Per lluir cal patir? ¿Panses com de menjar merda d'aquest pintamones i compraràs accions de Pretty Ballerinas `raitnau´?
I us deixo amb musiqueta, increïble la Jenni amb els seus Louboutins… (m'encanta el brilli)
Tacó si…però amb seny.
L'ús del taló s'ha d'adaptar a les circumstàncies. Un taló fa, sabia, empaca…sens dubte, però si és per a una jornada de 12 hores de peu per motius laborals/festius/compromisos…impossible de agunatar sense que se'n ressenti la salut.
Qui no vol calçar-se un Louboutin??? Però jo almenys portaria a la bossa uns de recanvi…mercantilitzats…per si el meu ànim glamousós defalleix.
jajajajajaja has anat a preguntar a miss sabatetes doloroses!! crec que en general acostumo a fugir dels dolorosos perquè sempre hi haurà sabates bones, bonics i còmodes però… cada persona és un món i el que jo accepto per còmode… gairebé cap de les meves amigues ho veu així…
Tot i que cal notar el plaer de caminar amb un bon parell de talons per comprendre que de tant en tant… una mica de dolor… compensar!!
:)
Els primers dies que estrenes sabates amb taló molt alt pateixes, però després ja es passa, t'hi acostumes i, com tu dius, #mododiosaON. Jo acostumo a caminar a casa amb els talons nous per acostumar-me i no semblar un estruç quan surto jaja així quan surto ja no vaig donant el cant! Encara que et dic que amb uns Louboutins no patiria mai, el desig és més gran!
Un petó!